Tag #joventut

He llegit amb atenció el document elaborat sota el títol I ARA QUÈ? Cap a on haurien d’anar les polítiques de joventut? de la Comsultoria sociopolitica Neòpolis i haig de dir  que subscric  el document al 100%, amb algun matis.

És possible que l’any 2010 hagi estat un bon any per les polítiques de joventut, no ho sé, però hagués estat millor si la Llei de Polítiques de Joventut aprovada, que ja deixava punts  importants fóra,  s’hagués dotat d’ un reglament de funcionament i concreció, cosa que no ha succeït ni sembla que per ara vagi  a succeir   

En quant a l’evolució de les polítiques  de joventut, estem d’acord en que PNJC -  Generalitat de Catalunya-  ha recollit, i generalitzat  la fórmula dels plans locals com la millor  manera  per planificar les polítiques de Joventut, jo afegeixo  però no l’única...

En el tema de l’evolució de les polítiques de joventut, si  tornem la vista enrera, sens dubte, una data important va ser  la celebració l’any 1985 de l’Any Internacional de la Joventut, que va suposar la reivindicació d’una política global adreçada als joves amb la participació dels propis joves, sense oblidar que és  en aquest  context  quan neix el primer Pla integral de Joventut del  territori espanyol:   el Projecte Jove de la ciutat de Barcelona.

També l’any 1992, la Diputació de Barcelona començar a establir convenis de col.laboració amb municipis que  seguint  els passos de Barcelona, comptaven  ja amb un  Pla Integral de Joventut: Vilafranca del Penedès, Sabadell, Viladecans, Mataró, El Masnou, Gavà, Terrassa, etc... Dins d’aquest marc  l’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona al llarg de 1994, l’elabora el seu primer Pla Integral de Joventut d’àmbit provincial  per al mandat municipal 1995-1999.

En aquesta context  trobem també el Pla   Interdepartamental de Joventut – Catalunya Jove 93-94 i  Pla Interdepartamental de Joventut – Jove 95-97 de la Generalitat de Catalunya. També el INJUVE l’any 1990 publica el seu Pla Integral de Joventut.

Un altre punt de referència cal situar-lo en el Primer  Congrés Internacional de Joventut celebrat l’any 1998, organitzat conjuntament per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, el qual va fixar les bases per a unes noves polítiques pensades per atendre una condició juvenil, que ja no es caracteritzava per una etapa principalment de transició sinó com a una etapa amb realitats i necessitats específiques.

Per tant per ser justos  cal dir que vam ser els municipis els pioners en impulsar  i desenvolupar Plans integrals i que  desprès les administracions van recolzar i fer seus.  

Els departaments de Joventut dels ajuntaments , des del  començament, amb pocs mitjans han estat capaços d’elaborar un discurs i establir dinàmiques pròpies, mirant sempre cap al davant, limitats quasi sempre, al desenvolupament  d’actuacions de caire  perifèric, i havent de pactar, negociar  i convèncer altres departaments  de la necessitat de treballar conjuntament les polítiques  nuclears: educació, habitatge, treball, salut....   

Les àrees de joventut han desenvolupat en moltes ocasions la  seva creativitat i han implementat projectes, dinàmiques i procediments dels quals en ocasions s’han apropiat altres  àrees  que gaudien dels  recursos necessaris  per a desenvolupar-los en condicions .

En altre ordre de coses, temes tan  familiars com la transversalitat, la coordinació, la globalitat, la lògica juvenil i  la participació continuen tan vigents com el primer dia i  el sentiment d’estancament que periòdicament es detecta resulta ja recurrent.

Malgrat tot, de forma implícita i explícita,  els tècnics i tècniques de joventut continuem creient en el treball educatiu i d’acompanyament dels joves  per a aconseguir una major autonomia personal i col.lectiva, en la possibilitat  de polítiques reals de participació i ciutadania,  i en dotar als i les joves d’ eines per que puguin  gestionar  millor  les seves  habilitats socials i personals.

Coneixem la importància que  té   la configuració de la identitat a través dels gustos i cultures  juvenils, els estils musicals, estètica, moda, consum, esport, etc. Hem après a apropar-nos a les TIC i estem fent un esforç per a familiaritzar-nos amb  els canals i forma de comunicació i participació  que utilitzen  avui  els i les joves.

Cap a on haurien d’anar les polítiques de joventut?  doncs  per començar caldria no oblidartot el que ens van aportar les polítiques afirmativesen el sentit de: 

• Definir la la joventut com una etapa  amb sentit per si mateixa.
• L’anàlisi que fa de la joventut no només com a grup sociòlogic  sinó com un fet també cultural.
• L’establiment de polítiques que afavoreixen  l’autonomia personal i la plena ciutadania dels i  les  joves.
• La visió global que té al assumir  la integralitat  com a instrument metodològic.
• Posar l’atenció  en les  transicions juvenils, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
• Considerar l’etapa juvenil com a  un moment propici  per  a l’experimentació,  la creativitat,  la mobilitat, etc...
• Vetllar per  preservar la lògica juvenil en totes les actuacions adreçades  a joves.
•  Entendre la participació juvenil i el  protagonisme dels i les joves  com a elements indispensable.

Caldria considerar també  les polítiques de joventut  com a polítiques de ciutadania, amb l’objectiu d’incidir en les transformacions socials, i analitzar aquells aspectes o factors que obstaculitzen l’accés  dels i  les  joves a la ciutadania i al   seu exercici com a membres plens de la comunitat.

Com apunta( Benedicto i Moran, 2003)  el gran objectiu social dels joves,  no pot radicar exclusivament  en la manera que tenen d’assolir  la seva independència, sinó a fer possible que adquireixen les capacitats i motivació que els permeti arribar a ser subjectes autònoms i actuar com a ciutadans en l’espera pública).

L’accés dels joves a la ciutadania demana el desenvolupament d’ una política de presència que asseguri que la seva veu és escoltada i  tinguda en compte en el domini  públic amb eficàcia, en definitiva parlem   de’empoderament.

Elements com la lluita contra el fracàs escolar,  la precarietat laboral juvenil, l’accés a l’habitatge, la sanitat de qualitat, la prevenció de l’exclusió...  així com  ajudes i mesures per facilitar les trajectòries educatives i d’autonomia personal  són, entre altres, elements fonamentals per crear condicions favorables per que els joves, especialment els que es troben en unes condicions de vida menys propicies, puguin actuar com a ciutadans en el terreny  públic.

Ser ciutadà o ciutadana  no és un procés que s’hagi d’aconseguir només a través dels drets lligats a l’edat, sinó  que és   un procés fluid i d’aprenentatge que es  construeix  a partir de la pràctica i de l’experiència.

El desafiament al que s’enfronten les polítiques públiques actuals  i per extensió les  de joventut, és situar el terme de ciutadania en el lloc central que li correspon. El repte serà assolir, articular i desenvolupar mecanismes que facilitin el protagonisme cívic dels i es  joves, de manera que puguin arribar a influir decisivament en les condicions socials, econòmiques, culturals i polítiques en què desenvolupen les seves vides, convertint-se en actors de les comunitats on viuen, i sent  percebuts com a  veritables gestors de nous canvis .

Adjunt trobareu el document original de la Consultoria Neòpolis.